LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE

El dissabte passat la manifestació de BCN va ser tot un èxit, malgrat el ball en quant en nombre de persones que hi varen participar. La societat catalana hi va participar i va fer sentir la seva veu. Una veu que reclamava el dret a decidir, el futur de la nostra NACIÖ.

Les persones eren de llocs molt diferents, grans, joves i petits acompanyats pels seus pares. Per molts d’ells era la seva primera manifestació al carrer, per mostrar quins són els seus sentiments.

Sota un mateix lema s’hi varen aplegar persones de distinta ideologia i de divers adscripció política, tots, menys aquells que no volen que Catalunya sia reconeguda com el que és una Nació.

Personalment trobo bé que els partits polítics i els sindicats com organitzacions pròpies es mantinguessin al marge. Era la manifestació del poble, i d’unes entitats cíviques i culturals, que eren les convocants a l’acte. Realment va ser un acte participatiu.

L’únic partit que va fer acte de presència com a tal va ser ERC, amb els seus consellers, amb un intent desesperat de desmarcar-se i de volgué mantenir allò que en diuen l’equidistància. Pobre ERC, encara no ha trobat el seu camí. No saben que no es pot estar a missa i alhora fer repicar les campanes, i que no és correcte intentar capitalitzar l’esperit de la manifestació.

Es trist veure la seva actitud sectària, i d’alguns insults, que no varen ser secundats, vers CiU i el seu líder Artur Mas. La seva actitud plena de manca de perspectiva i de contradiccions es va posar de manifest. Volen i dolen, la seva obsessió per no topar-se tapats per CiU i el seu afany en volgué ocupar el seu espai electoral no té límits.