14 d'Abril a Mataró

La recuperació de la memòria històrica s’està convertint darrerament o millor dit ja és un paradigma per justificar tota mena d’accions que tinguin quelcom a veure amb el nostre passat, ja sigui ben llunyà o relativament proper.
Fet que no qüestiono en si mateix, doncs recuperar la memòria històrica és important, i, com em deia la meva filla tots tenim un passat, que ens ha de permetre viure el present per millorar-ne el futur. Però el de celebrar els 75 anys de la proclamació de la República Espanyola i programar tot un seguit d’actes al llarg del 2006, ( que encara no estan programats) vincular-lo als representants municipals i a les persones mortes en la guerra civil, ja en sembla una mica forçat. Sobre tot pensant en tancar la TRANSICIÓ de la DICTADURA a la DEMOCRÀCIA.
Parlem de memòria i volem treure tots aquells símbols de la dictadura., Si els trèiem, no deixarem rastre del que va passar i al explicar la nostra historia local als que ara són menuts, seran poques les proves documentals físiques al carrer que hi trobaran, be a no ser que en un futur, a un nou museu hi hagués una sala on s’expliques i es recollís tot el que es vol retirar del carrer, a part de les coses que ja ho han estat.
Personalment no celebro ni vull celebrar el dia de la República Española, doncs aquesta República ens va trair, no ens va reconèixer ni com a Nació, i poques varen ser les competències que ens va reconèixer. Va ser el govern i els partits d’aquesta república els que varen començar una campanya contra Catalunya i el seu estatut. (campanya que ha estat actualment, reproduïda en part, pel partit Popular).
Com a nacionalista em pregunto que farà a la porta de l’Ajuntament la Bandera de la República espanyola. Res, perque dubto que aquest sigui el seu lloc, quan als partits nacionalistes se’ls hi negat any darrera any poder onejar la nostra Senyera, l’Onze de setembre de forma única al balcó.
Hi ha formacions polítiques que, al meu parer, fiquen la pota. Cal homenatjar la bandera republicana espanyola per sentir-se republicà?

Associacions de Veïns

Acabo de llegir en el Cap Gros d’avui que el president i la junta de l’associació de veïns de la Llàntia ha dimitit per desavinences internes. Aquest fet no tindria més importància, si no fos, pel debat ocult que hi ha darrera de cada associació fins arribar a la mateixa Federació d’AAVV.

El debat és, el control polític de les AAVV, hom nega que existeixi, però la realitat es un altre, i be de molt lluny. Els partits polítics, tots, sempre han estat preocupats pel teixit associatiu de la societat, i en aquesta preocupació han entrat a formar-hi part, sempre a títol individual dels seus militants. El problema neix quan el partit polític, dona consignes, recomanacions i maneres de fer als militants, que participen en una entitat veïnal, aleshores comença la confusió, les reticències entre persones, avalades per les actuacions i les relacions dels ajuntaments amb aquestes entitats.

Tot això amenitzat per un procés de participació preocupant, doncs poques són les AAVV que van sobrades de persones i moltes vegades són qüestionades pel seu grau de representativitat, en fi la realitat és una, únicament cal ser conscients de quines són les limitacions de cadascú.

Mirar enrera per projectar un nou futur

Tots sabem, perquè ho hem estudiat, que un cop guanyades les eleccions municipals de l’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar el Govern de la República Catalana. Aquest va durar tres dies, ja que hi va haver de renunciar a canvi d’obtenir un autogovern provisional i el compromís de redactar i aprovar un Estatut d’Autonomia, per part de les Corts espanyoles. Va ser la primera de les grans claudicacions d’Esquerra Republicana, partit majoritari en aquell moment.

L’Estatut d’Autonomia també conegut com l’Estatut de Núria, va ser redactat per els polítics del moment. El text original era ambiciós. Afirmava el dret de l’autodeterminació de Catalunya dins la República federal espanyola, definia Catalunya com un estat dins la República, amb sobirania popular, la possibilitat d’agregacions territorials autònoms, l’oficialitat del Català, competències polítiques, econòmiques, jurídiques, socials i educatives.

Aquests plantejaments varen desencadenar una campanya anticatalanista molt agressiva generant un clima de desconfiança, ja que s’acusava als catalans de posar en perill “la integridad nacional”.

El text que van aprovat les Corts espanyoles va suposar una rebaixa respecte al text original. Era la segona gran claudicació, en els seus principis d’Esquerra Republicana de Catalunya. Catalunya passà de ser un Estat de la República a una regió autònoma, dins l’Estat espanyol, les competències econòmiques són retallades i molt limitades, ja que tot depenia de negociacions amb el Govern espanyol, el castellà és llengua cooficial juntament amb el català, no es reconeix la possibilitat de federació de regions, l’ensenyament continua en mans de l’Estat malgrat que la generalitat podia crear els seus centres propis. Es reconeixen competències en règim local, obres públiques, ordre públic, policia interna, serveis socials, no és reconeix la sobirania, però si es va reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya.

Tot això ens demostra el grau històric de claudicació dels nostres governats, evidentment la situació social, política i econòmica, no es pot comparar. El bàsic i més important d’aquell moment, és que es recuperaven les institucions per el nostre autogovern, la Generalitat Catalana.

A partir d’aquí podem començar a mirar el nostre present i futur immediat. La redacció del nou Estatut, ha superat amb escreix a l’anterior, però a portat tensions en els diferents grups polítics, debats socials, defensors i detractors. I malauradament el revifar del sentiment anticatalanista en terres espanyoles. Per majoria absoluta, es va aconseguir consens en els continguts de l’Estatut, però tots els partits eren conscients que aquell no seria l’Estatut. Per poder negociar calia sortir de màxims, ja que els nostres polítics sabien que hi haurien rebaixes substancials, però que aquestes, no podien servir per anul·lar-nos com a poble sinó, com a millora del que ja teníem. Així ha estat, les negociacions arriben a port, però uns hem claudicat massa, per altres estem provocant el trencament d’Espanya, els més pragmàtics ens podem donar per satisfets. Ara cal que Esquerra Republicana recuperi la seva memòria històrica, i entengui que en tota negociació s’ha de renunciar, però no claudicar.

LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE

El dissabte passat la manifestació de BCN va ser tot un èxit, malgrat el ball en quant en nombre de persones que hi varen participar. La societat catalana hi va participar i va fer sentir la seva veu. Una veu que reclamava el dret a decidir, el futur de la nostra NACIÖ.

Les persones eren de llocs molt diferents, grans, joves i petits acompanyats pels seus pares. Per molts d’ells era la seva primera manifestació al carrer, per mostrar quins són els seus sentiments.

Sota un mateix lema s’hi varen aplegar persones de distinta ideologia i de divers adscripció política, tots, menys aquells que no volen que Catalunya sia reconeguda com el que és una Nació.

Personalment trobo bé que els partits polítics i els sindicats com organitzacions pròpies es mantinguessin al marge. Era la manifestació del poble, i d’unes entitats cíviques i culturals, que eren les convocants a l’acte. Realment va ser un acte participatiu.

L’únic partit que va fer acte de presència com a tal va ser ERC, amb els seus consellers, amb un intent desesperat de desmarcar-se i de volgué mantenir allò que en diuen l’equidistància. Pobre ERC, encara no ha trobat el seu camí. No saben que no es pot estar a missa i alhora fer repicar les campanes, i que no és correcte intentar capitalitzar l’esperit de la manifestació.

Es trist veure la seva actitud sectària, i d’alguns insults, que no varen ser secundats, vers CiU i el seu líder Artur Mas. La seva actitud plena de manca de perspectiva i de contradiccions es va posar de manifest. Volen i dolen, la seva obsessió per no topar-se tapats per CiU i el seu afany en volgué ocupar el seu espai electoral no té límits.

RECULL D'ARTICLES (1)

He volgut reunir tots els artícles publicats a la Web del Capgros, durant l'any 2004, sempre va bé tornar a llegir totes aquelles coses, que en el seu moment vaig creure que hi tenia calcom a dir.


De la ràbia, al civisme (18/03/04)

No és fàcil començar a escriure sobre d’aquestes eleccions, quan darrera d’elles pesen les imatges de l’atemptat terrorista, a la capital de l’Estat, amb més 200 morts i centenars de ferits. Per la ràbia continguda des del primer moment, per la impotència i el cabreig següent per la manca de sinceritat i la covardia del govern del PP...
Malgrat tot, hem de seguir vivint i lluitant per la llibertat del nostre poble, però sense oblidar. El diumenge 14 de març, ha estat un dia de reafirmació democràtica, d’una excel·lent participació a les urnes i de convivència de tots els ciutadans i ciutadanes que anaven a votar mostrant el civisme d’un país cansat d’enganys.
Amb la victòria del PSOE, comença un nou període legislatiu. Ara caldrà veure si el nou govern socialista, té prou cintura per governar i complir les seves promeses electorals.
En clau catalana és evident l’increment de vots del PSC-PSOE i ERC, la pèrdua substancial de vots de CIU i el gran retrocés del PP. Però malgrat d’aquesta constatació, ja sabuda, hem de dir que per primera vegada, des de les primeres eleccions democràtiques, Catalunya té dos grups parlamentaris nacionalistes al Congrés, i això és bo. Ara caldrà veure fins on arriba l’entesa i el sentit comú d’aquest partits per negociar i pactar juntament amb el PSC el nou estatut de Catalunya, l’augment de competències i sobirania de la nostra nació, amb el govern de l’Estat.
Jo crec que la federació de CiU, ara més que mai, demostrarà la seva capacitat de negociació i entesa.

Parlem d’Ensenyament (1/04/04)

El passat diumenge 28 de març a Mataró es va celebrar la Festa de l’ensenyament públic, el dia no acompanyava massa, però la convocatòria va assolir un cert índex de participació de pares, nens i professors, que al voltant d’una festa lúdica reclamaven la derogació de la LOCE i més recursos al Departament d’Ensenyament per a les escoles públiques.
Ahir, dia 29 de març, la Consellera republicana del Departament d’Ensenyament sense esperar el que disposi el nou Govern del PSOE ha decidit unilateralment suspendre l’aplicació pràctica dels Reals Decrets de la llei de qualitat de l’educació (LOCE).
Fins aquí tot sembla normal i correcte ja que un govern ens agradi o no, estar per manar, però el gran dubte, de qui els escriu, es presenta quan analitzem la situació. La LOCE es una llei orgànica que ha derogat la llei anterior del sistema educatiu (LOGSE), promulgada pel Govern de l’Estat, per tant es competència del Govern el fer-ho. Per què ha pres aquesta decisió la consellera? Quina llei s’ha d’aplicar, si l’anterior com hem dit està derogada?. El tripartit ha trencat el principi de legalitat en que es regeix l’administració, això vol dir que la funció pública únicament pot fer allò que diu la llei. Què passarà si el PSOE fa un altra cosa? Per què la Consellera aplica parcialment la LOCE concertant a l’escoles "d’elite" en el primer curs de parvulari? Que diran ara els defensors de l’escola pública quan aquest Govern tripartit està fent la mateixa política que el Govern anterior? I a la nostra ciutat que passa? Els hi diré. El curs passat tots els partits polítics varen signar una moció a l’Ajuntament, dirigida al Departament d’Ensenyament, reclamant entre altres coses, més atenció per l’alumnat nouvingut a la nostra ciutat. En aquell moment en el govern de la Generalitat hi havia Convergència i Unió. En el curs actual es va intentar fer arribar al nou Govern de la Generalitat la mateixa moció, però va rebre l’oposició dels membres del tripartit, tot alegant que eren nous en el govern i que es donés un vot de confiança. Els únics que van mostrar interès en tramitar la moció varen ser els de Convergència i Unió. El MEM i l’USTEC però es varen quedar amb les ganes. El problema segueix i s’agreuja cada cop més, si tenim en compte que a Mataró l’11,5% de la població total es estrangera.
Per altra banda la situació de les escoles bressol continua sent precària l’Ajuntament encara no ha presentat cap projecte de creació de nous edificis per la qual cosa el dèficit de places per el curs proper està garantida.
Per acabar i tot que en seguirem parlant, el dubte que em volta es si el nostre Ajuntament, com administració de tots, aposta per l’educació a la nostra ciutat, i amb això vull dir per l’ensenyament públic i per l’ensenyament privat concertat, doncs els alumnes es reparteixen aproximadament per igual. (9.064 estan a la pública i 9.800 a la privada concertada, segons dades estadístiques del departament d’Ensenyament) Aleshores, per què en els estatuts de l’Institut Municipal d’Educació, l’escola privada concertada no té representació? No creuen que aquests estatuts s’haurien de modificar per donar-hi cabuda a tothom? Per què quan s’acosta el procés d’inscripció d’alumnes als centres docents únicament fan propaganda de l’escola pública, quan aquesta publicació ha estat pagada amb els impostos de tots els ciutadans? Seguirem parlant.

Adéu i hola (6/05/04)

En Manuel Mas s’ha acomiadat de la ciutat com alcalde i comença una nova vida política al Parlament de l’Estat espanyol. Li desitjo bona sort i que no es desesperi amb el pont aeri.
Aquest dies tothom fa balanç de la feina feta. Uns en fan lloança, altres escèptics s’ho miren i diuen que no n’hi ha per tant. És cert que s’han fet coses, només faltaria que el balanç fos nul, però tampoc és per estar-hi cofoi. El senyor exalcalde posa a la seva balança d’"havers" equipaments com el port, però calla que el port el tenim gràcies a la iniciativa privada d’una colla de mataronins encapçalada per Josep Beltran i la posterior implicació del Govern de la Generalitat (CiU) i del govern de l’Estat. Un altre equipament és l’hospital. Sí que és una de les obres més reeixides a la nostra ciutat, però la medalla no és exclusiva per a ell, ja que en un principi el senyor Mas va estar-hi clarament en contra. L’exalcalde defensava la remodelació de l’antic hospital de Sant Jaume i la seva posterior ampliació amb expropiacions dels edificis que l’envolten. Doncs gràcies a l’impuls de l’oposició i al Govern de la Generalitat (CiU), i de la iniciativa del equip directiu de la clínica l’Aliança encapçalat pel senyor Joaquim Esperalba s’ha aconseguit l’hospital que ara tenim, en fi, què hi farem.
La ciutat ha crescut, l’increment demogràfic és notable i les construccions de nous edificis són una realitat. Però amb ells també ha arribat l’especulació, els preus desorbitats, i molts joves que no poden aconseguir un habitatge de protecció oficial perquè no hi és. També han arribat barris nous com l’eix de la Via Europa, sense cap personalitat, una mena de ciutat residencial/dormitori on es barregen cases de planta i pis amb grans blocs. Un gran espai urbanístic que ha crescut sense cap mena de planificació d’equipaments, com per exemple: solars per a la construcció d’un centre d’atenció primària (CAP) o de noves escoles de primària i llars d’infants. Això si; tenim un gran Parc Central, però... Quin és l’equipament emblemàtic del senyor Mas?. Cap. Els nous Jutjats són obra de Generalitat (CiU), la biblioteca Pompeu Fabra, de la Diputació i de la Generalitat... en fi: un balanç trist. Tot el que s’ha fet són coses a remolc i pròpies del temps que les porta.
Ens deixa la ciutat amb grans mancances. Sense cap mena de política industrial, comercial i cultural. Mataró no té cap recinte firal; les fires i firetes que s’hi fan cal replantejar-les. Mataró no té un estadi de futbol ni cap polisportiu emblemàtic com cal. No té cap teatre o auditori. El senyor Mas se’n va sense cap mena de política de promoció de la ciutat. La cultura i els museus mai han sigut prioritat seva, ni del seu equip de govern, per això, tenim el minso museu que tenim i la manca d’un museu tèxtil, tantes vegades demanat. Podríem seguir però amb fa basarda seguir amb aquest to.
La nostra ciutat és plena de potencialitats, únicament cal tenir la imaginació adequada ja que, entre altres mancances, a Mataró li cal la promoció externa de la ciutat i la cultura com a valor integrador i potenciador de la ciutadania.
La gran pregunta és, tindrà el nou alcalde una visió global de la ciutat? Ja ho veurem!
Hola i benvingut al seu nou càrrec senyor Baron.

Pensaments (3/06/04)

Estem a les portes d’acabar un nou curs polític, i amb els darrers comicis al Parlament Europeu donarem per tancat un any d’eleccions. Per fi deixarem de sentir promeses i algun que altre insult, o paraula barroera, que intercanvien els caps de llista per amenitzar la festa electoral. Tot tornarà a la "normalitat".
I Mataró està de firetes. Per una setmana, el parc central s’ha convertit en el nostre particular "parc temàtic d’atraccions", un espai pel gaudiment dels més petits i per aquells adolescents i adults agosarats que volen descarregar l’adrenalina del seu cos. Tot un èxit de l’IMPEM, però i el comerç i la indústria de la nostra ciutat on té la seva fira comercial? Fires temàtiques, quines? On és la promoció econòmica de la nostra ciutat, quin pla estratègic tenim per recuperar el pols econòmic. Que li passarà a la nostra indústria tèxtil amb la liberalització, tant propera, de mercats?
L’estiu s’acosta, els problemes perduren, la manca de places escolars pels nens i nenes de la nostra ciutat continua sent una realitat. L’anterior equip de govern va fer una nova escola Bressol de substitució, no es va incrementar l’oferta de places públiques. On són els solars per edificar les noves escoles? Dubto que en tres anys de mandat que queden construeixin com a mínim dues escoles més.
La nau Gaudí segueix el ritme de la Sagrada Família. No sé per què però la festa de les Santes d’enguany serà diferent.
Les llums arran de terra que hi ha al passeig marítim donaran algun ensurt. Vigilin i caminin pel mig.
Es parla de Mataró com a candidata per convertir-se en la ciutat que aculli el museu del rock. Em faria molta il·lusió que això arribés a bon port, però si l’interès del Govern és el mateix que ha tingut amb la fundació Vilaseca, per tirar endavant el museu tèxtil ho tenim clar.
Govern de Mataró, desperta!!!
Mataró creix (8/07/04)
Aquest passat pont de Sant Joan m’ha permès passejar tranquil·lament per la ciutat, sobre tot per baix a mar. En el meu passeig del capvespre, quan el sol es pon i la calor ja no apreta tant, he aprofitat per endinsar-me pel que ha de ser la nova façana litoral: la zona coneguda per els terrenys que ocupa l’IVECO i rodalies. Volia observar els carrerons, per cert bruts, del que serà el nou creixement urbanístic de la ciutat, i també he anat pel Rengle, intentat imaginar-me el que serà en un futur. La conclusió és obvia: el paisatge urbà canviarà, i molt.
La meva formació acadèmica, com a geògraf, ha fet que al arribar a casa agafés un mapa de la ciutat i hi pintés els llocs que havia observat, sense deixar-me la ronda Barceló i l’avinguda del Maresme fins el carrer Balmes. Mentre ho anava pintant he recordat els meus anys d’estudiant i el que explicaven els professors sobre planejament urbà i la concepció global de ciutat que s’ha de tenir. De cop l’ombra dels dubtes ha envaït el meu pensament amb un seguit de preguntes: Quin model de ciutat vol el Govern Municipal? Ho plantegen des de la globalitat de ciutat o ho fan a partir d’uns plans parcials de qualificació territorial? S’ha plantejat en la seva totalitat el model de façana litoral des de la Meroil fins a la rotonda de l’Experience? La meva sensació és que no s’ha fet i que Mataró perd, un cop més, l’oportunitat de créixer ordenament.
Això ho dic per varies raons: la primera és que no hi ha un pla general de la façana litoral en la seva totalitat; la segona és la zona d’IVECO que amb la propera edificació d’uns 1200 habitatges planteja dubtes amb la creació dels serveis necessaris, a més a més la coexistència dels terrenys que ocupa l’empresa de vehicles Opel, la residència de gent gran, la discoteca i tot un seguit de naus que estan en venda o lloguer; i la tercera, el canvi de qualificació del sol del Rengle, que ha passat d’industrial terciari a residencial terciari, entenent per terciari activitats econòmiques de serveis. Aquest nou barri lluny del centre serà difícil relligar-lo dins la trama urbana de la ciutat, i de quins serveis disposaran els seus futurs habitants? La meva última raó és la zona d’activitats industrials terciàries, dins el casc urbà, que va de l’Avinguda del Maresme fins la plaça Tomàs i Valiente. A més no es dóna cap solució pels terrenys de RENFE i la desaparició de la via del tren. En fi, un govern d’esquerres amant de l’especulació del sòl i una altra ocasió perduda de fer una ciutat més digna i atractiva.

Promoció econòmica… de què? (20/09/04)

L’estiu s’acaba, i amb la seva fi un nou curs s’inicia, les rutines quotidianes tornen a ser presents. Tots i totes amb més o menys il·lusió tornem al nostre lloc de treball, ens retrobem amb els companys i companyes de feina. La ciutat torna agafar el pols de la seva activitat.
Però, cap on va la promoció econòmica de la nostra ciutat?. Tinc la sensació que els que governen la nostre ciutat ho fan en clau endogàmica, no veuen més enllà del terme municipal. Mataró és capital de comarca i per tant hauria de ser centre i motor del Maresme, però no és així.
L’actual equip de govern no té o no sap explicar a tots els ciutadans i ciutadanes quina és la seva planificació de la promoció econòmica de la ciutat, i això es veu en la inexistència d’un model de fires, un any unes, un any unes altres, des de l’IMPEM actuen sense coherència per no haver o per no saber analitzar que necessita realment la ciutat i molt menys la comarca. Les úniques fires que funcionen són aquelles que estan gestionades per entitats privades com el Saló Boda, la Fira del arbre, la Fira de la rajola i la Fira dels artistes.
Mataró perd la fira del Volant, per la fira del l’habitatge, tinc la sensació que aquest govern no sap negociar, ni molt menys planificar la promoció econòmica de la nostra ciutat. La gran proposta és la Fira del Mar, però ull ! que les continguts d’aquesta fira estan per veure i podem fer riure segons i com es planifiquin.
Senyors del govern, pensin, i no s’omplin la boca amb paraules, com la participació ciutadana, sense fer-nos participar. Parlin, escoltin, observin el que fan altres ciutats com la nostra i actuïn.

Participació? Pressupostos!!! PAM!!! PAUM!!! (2/11/04)

Fa molt de temps que des de l’Ajuntament sento parlar de participació i sobretot de la "participació ciutadana". I cada cop que escolto aquesta frase, em quedo perplex. No sé què pensar, que dir, i finalment decideixo consultar el diccionari. Participació és una paraula subtantiva derivada del verb participar i que el diccionari la defineix com: tenir o prendre part en una cosa" per tant, si "participació en un delicte", vol dir, cooperar en un acte criminal, si "participació en els beneficis" és la part de beneficis que hom distribueix a determinades persones, "participació ciutadana" deu voler dir que totes les persones a títol individual o col·lectiu poden pendre part en l’organització, gestió i planificació de la seva ciutat -això sí, sense cobrar, que per aquest fet ja hi són els regidors que governen i els seus assessors-. Nosaltres els ciutadans i ciutadanes de a peu, a pagar els impostos.
L’any 1999, l’Ajuntament de Mataró va publicar el Reglament de Participació Ciutadana, de 26 articles, i que pràcticament mai s’han aplicat, en el seu preàmbul diu: " És funció d’aquest reglament la creació d’estructures col·lectives de deliberació i d’acords sobre el funcionament de la ciutat... Aquests òrgans, oberts a entitats i a persones majors de setze anys, han de permetre que els ciutadans i les persones amb càrrecs pùblics que els representen valorin i debatin conjuntament els temes que els afecten respecten sempre la capacitat de decisió propia de l’Ajuntament". Això vol dir que el ciutadans tenim el dret a parlar i ha ser escoltats, però al final, és el govern de la ciutat qui decideix. Per tant, "participació ciutadana" no significa pendre part, únicament, vol dir ser escoltats, però no ha decidir, ja que això ho fem democràticamnet cada quatre anys quan entre tots decidim qui volem que governi la ciutat.
Quina relació té tot el que acabo de dir amb els pressupostos, el Programa d’Actuació Municipal i el Program d’Actuació Urbanística? Doncs, molta ja que l’Ajuntament ens convoca a participar als veïns i entitats, per què diguem el que pensem i el volem, i tots nosaltros ens ho creiem més o menys. Ens treiem hores de descans en presentar propostes i en entendre uns pressupostos adreçats als iniciats, i al final, de pressupostos partipatius res de res. Els veïns participem en un "Pla Integral de Barri (Rocafonda, Cerdanyola, Centre-Eixample) en un pla d’actuació municipal o urbanístic. Aquests Plans, si els comparem amb els de l’any passat, veurem els incompliments, vers les propostes no realirzades, d’aquests que ens governen, a tall d’exemple aquest són alguns dels imcompliments de l’any 2004 i que tornen a sortir en els Plans de l’any 2005: Posada en marxa de la bústia de queixes i suggeriments. Elaboració d’un codi d’ordenances municipals. Promoure la definició del model del pressupost participatiu per a Mataró, per tal d’aplicar-lo en el pressupost del 2005. Revisar i debatre un nou Reglament de Participació Ciutadana. Constitució Consell Ciutadà. Creació del Consell de participació territorial del Centre. Adquirir el sol necessari per la construcció d’habitatge públic, amb un nou aparcament i una nova plaça a La Llàntia. Redactar el projecte de reurbanització de La Muralla de Sant Llorenç.Redactar el projecte de reurbanitzacio del carrer Magí de Vilallonga. Redactar el projecte de reurbanització del primer tram del carrer Argentona. Etc. Etc.
Quina participació tenim els veïns de Mataró?, la de demanar que ens arreglin els carrers, més arbres, més zones verdes, més escoles públiques, més seguretat ciutadana. Quan tot això són deures i obligacions de l’Ajuntament, ¿de que parlem? ¿de PARTICIPAR o de REIVINDICAR?

Participar per legitimar o participar per transformar (25/11/04)

El passat dissabte dia 20, un grup de persones dels barris Centre-Eixample i l’Havana vàrem poder assistir i participar en el que esdevindrà el Pla integral. Personalment reconec que no tinc tradició en aquest model de participació, i les dubtes sobre aquest procés són grans. Tinc la sensació que Mataró és un laboratori més de la investigació acció sociològica, duta a terme per una empresa, ben pagada per l’Ajuntament.
Fa anys que el món empresarial ha posat en pràctica un cos teòric, ideològic i metodològic, per dur a terme pràctiques i experiències de participació directa dels treballadors de les seves empreses, per detectar quins eren els punts febles i els punts forts, i a partir d’ells com millorar les relacions laborals i els processos de producció.
En el cas de les administracions públiques, i sobretot la de l’Ajuntament de Mataró, la seva experiència és escassa senyors. La participació ciutadana no es pot improvisar, és fonamental desenvolupar processos metodològics i tenir instruments tècnics per orientar las noves pràctiques participatives, i aquestes abans s’han de saber explicar molt bé a la ciutadania i buscar la seva complicitat perquè no fracassin. Per què quan les coses es fan sense saber-ne la seva finalitat els ciutadans ens podem preguntar:
Participar per què? Per legitimar les accions dutes fins ara, per legitimar el model urbanístic, el model de participació, la política cultural si és que n’hi ha, etc.
Els ciutadans dient quins són els problemes de la ciutat els hi fan la feina a vostès, han rebut informació directa, facilitada de bona fe, per part dels assistents a la trobada del dissabte. Amb aquesta informació de primera mà, la seva posició política, objectius i interessos surten reforçats, però el problema és que vostès, desprès de tota l’escenificació, segueixen sense estar massa interessats en canviar-los. Ens han escoltat i han pres nota, seguint el treball "Los talleres de participación" del professor Joel Martí de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Tinc la sensació que vostès realment ja han justificat la seva voluntat de fer participar a la ciutadania, però veritablement no volen ni transformar ni canviar res. Han utilitzat la metodologia d’aquest taller per donar la sensació de participació col·lectiva i legitimar-la, i això pot arribar a ser mesquí. S’ha de ser curós i no generar falses expectatives que al final del procés, com ha passat en altres barris de la ciutat, han acabat cremat una eina amb un alt potencial de innovació democràtica.
Perquè vostès no han volgut o no sabut promoure la idea clau de canvi i de transformació, on es consideri que la participació dels ciutadans es fonamental, i això es descobreix quan diuen públicament que l’última decisió la té el govern i que cap dels problemes presentats pels ciutadans, entitats i les associacions de veïns són vinculants.

No és una carta als reis (30/12/04)

Finals de desembre, fa fred. Un cop més esperarem la vinguda del Cap d’Any, sense eufòries ni melangies, senzillament un any més. No vull mirar enrere, començo ha tenir uns anys i podria acabar formant part de la colla dels "sinofos" i d’això res de res. Mirar endavant i caminar amb pas ferm vers un futur ple de incerteses, com sempre.
Aquest darrers dies, després dels debats dels pressupostos municipals, nacionals i estatals, tornen a prendre cos els debats al voltant de la reforma de la Constitució espanyola, la Constitució europea, la reforma de l’Estatut de Catalunya i del País Basc, els papers de Salamanca, etc. Temes, tots ells prou importants, però que han desfermat l’anticatalanisme dels sectors més intransigents de l’àmbit "español" i que trenquem l’esperit de pau i concòrdia. Personalment em neguiteja tant insult i tanta incomprensió.
Incomprensió visceral dels sectors del Partit Popular i dels sectors més "españolistes" del PSOE, gent que no vol analitzar els fets de l’Estat des de la perspectiva històrica, gent que no vol veure les clares diferències existents entre Catalunya, País Basc i "España", i que ens volen tenir sotmesos per sempre més. Des d’aquest racó, d’espai de llibertat, demano a tots aquells que ens representen que el proper any 2005, tinguin força i coratge per defensar la nostra Nació Catalana, que no caiguin en paranys com les "comunitats nacionals", que estiguin ferms i facin un front comú real per redactar el nostre ESTATUT i per fer una llei electoral, clara i lluny de partidismes estèrils.
Demano als nostres polítics que pensin en les persones i en el nostre País, abans que en les estratègies pròpies de partit. En fi, ja sé que demano massa.
Salut i feliç 2005.

La Fira de l'Arbre i altres coses

Avui diumenge 12 de febrer hem anat a fer un passeig pel Parc, com cada any es celebrava la “Fira de l’Arbre”. El Parc estava com mai, ple de gom a gom, podríem dir que ha estat un èxit. Però tot caminant, he anat parant orella als comentaris de les persones, que m’envoltaven, en la riuada de gent, com per exemple: Hi ha moltes parades de pa!!, comprem-ne. Has vist quins formatges, que bons que estan. Hem de comprar herbes per l’àvia. L’oli està igual de car. Trobo que hi ha poques parades d’arbres i de plantes, hi trobo a faltar els “gardens” de la comarca

Aquest darrer comentari és el que més m’ha cridat l’atenció, doncs he comprovat que era cert, doncs si s’amplien horitzons invitant a pobles d’altres lloc de l’estat i que tenen certa vinculació amb els habitants de la nostra ciutat, fet que en sembla molt bé. Per què no hi pot haver-hi més representació de criadors de plantes i d’arbres, i, com això està relacionat amb la decoració de jardins, per què no hi ha més representació de mobles de jardí, com també de professionals que tenen a cura el seu manteniment, no sé són petites reflexions, desprès de gaudir una matinal de diumenge amb la família,

PLA ESTRATÈGIC I PARTICIPACIÓ CIUTADANA

Fa uns dies vaig poder llegir en tranquil·litat un llibre referent a la "Planificació estratègica territorial". És un estudi de quinze anys d’evolució dels diferents plans estratègics territorials de Catalunya, tot ell força interessant.
La metodologia és la que ha impulsat el nostre govern municipal engegant un conjunt de processos participatius vers el model de ciutat que volem… No, això no, és del tot cert, són plans estratègics territorials, o barris de la ciutat, per analitzar-ne la seva situació i millorar-ne allò que sigui possible amb la participació ciutadana.
Està bé, es una manera de canalitzar reivindicacions, d’escoltar a la gent i que aquesta se senti escoltada, de prioritzar les seves demandes i de marcar un calendari per anar-les fent. Però el gran debat està per fer. Quin model de ciutat volem? En el seu conjunt, o sigui, en tot el terme municipal de Mataró, això està per definir. El nostre Ajuntament està acostumat a fer plans urbanístics, de gestió pura i dura del totxo, amb els agents socials del gremi,...i així surt el creixement de la Via Europa, el Rengle, Camí de la Serra , el Front Marítim (de propera aparició) la Ronda Barceló, etc. Aleshores els plans estratègics serviran per parlar de les infrastructures i dels serveis que manquen en les barris, de la situació del comerç, de la mobilitat de les persones i dels vehicles, de l’educació, l’assistència sanitària, i per concretar-ho més, en situacions que es perceben en la vida quotidiana, en l’espai percebut i viscut per cadascun de nosaltres, la brutícia al carrer, el botellón d’alguns joves en algunes places de la nostra ciutat, la manca d’arbres, reclamar que alguns carrers siguin de vianants sense aparcaments lliures, ni zones blaves, el soterrament dels fils elèctrics i telefònics, etc.
Però la gran feina està per fer. És cert que la suma d’unes parts donen un tot, però cal saber-les liderar i conduir vers els objectius proposats, però el dubte torna a saltar. Hi ha objectius generals per conduir cada una de les parts en un tot, o únicament hi ha objectius de les parts? Això si, consensuats, imagino!!!
Sé que no és fàcil, però crec que la planificació urbanística hauri

Divendres 3 de febrer de 2006

Avui he pres la determinació de començar ha escriure, de moment procuraré pasar com pogui, doncs encara no conec quins són els procediments per l'edició.Que pretenc? no ho sé massa, escriure els pensaments que brollen, reflexions, inquietuts, pors...sensacions i emocions, potser sí, ja ho veurem.